ISBN: 978-84-18468-49-0

Título: Mektub un Malkhut, la banca trencada de l’arbre
Fecha: 2020
Páginas: 194

SINOPSIS

Una caiguda, en metafísica espiritual, és erudició; i la mirada no és fatalitat, al contrari, és oportunitat i, per tant, sagrada benedicció.

Convida a un espai de llum oculta latent, porta i revela, potencial consciència, creixement. Així, caure avall és el que serà la llum del nou dia, quan de nou dempeus, «caminis» en el nou ara i es pugui veure realitat d’una perspectiva elevada, lluminosa, més amunt; moment per dirigir cada pas, trepitjant el cim més alt.

El llibre és part del camí, unes passes escrites que van dur-me fins on soc ara; tot és canviant… Ja no soc la mateixa, ni la que un dia va caure, ni la que un dia, després, ho va escriure… Però cada pàgina és l’essencial, la meva presència, permanència del canvi que un mateix sap infinit, camí llarg, i que la consciència, la identitat, ens defineix en aquesta no forma lineal, sinó dimensió fora l’espai temps, del foc univers som part… essent la flama dins que, durant tot el camí, il·lumina. El viatge de l’ànima.

Honro el que va «ser, és i serà».

La vida i el seu refinament.

L’experiència i consciència del viatge.

Encara que efímer, el temps ens succeeix i el llibre és una part meva que ja no soc, un passat que vaig deixar enrere. Aquella llum em guia encara encesa i és celebració, ritual; sols l’alegria del viure, sols és amor a l’itinerant caminar, dolça… em pren la motivació de seguir caminant.

I és el que em va dur a deixar records, paraules, emocions del que un dia va ser present; avui, per igual, soc agraïment d’aquest regal, una parada a mig camí… És el relat d’aquells instants i lliçons.

Com grans de cafè, fruits de la terra, les persones, a cada experiència viscuda, fem un acte de moldre; l’interior és invisible alquímia, la força destructiva, és part del procés de refinament, de l’animalitat i la seva duresa a la espiritualitat, la seva saviesa, amor de dualitat, i aquest és l’elixir. Som, cadascú, l’estat idoni per ser més bo i compartir després a tasses… la vida.

Viure és l’esotèric molinet diví.

Per ser tots cafè exquisit, en aroma irresistible.

Brindo així per mi i per tots, per ser just sols l’estat de joia, de resoldre, simbòlic paradigma, del ser. En un somriure, deixar escrits els embolics de l’aventura de viure… i remenar la tassa, refredant el temps, bufant la queixa del destí; la vida convida a beure, a aprofundir… Com es solia dir: «aquí hi ha marro!»

Cada cop que ens esmicolem a bocins i quedem semblant petits, vull recordar que tot és món d’il·lusió, que amaga veritat, i com n’és de necessària, doncs. Així, fem que la nostra matèria, el JO sigui més Subtil i fi… La vida és transformació, sense límit ni fi!