No sóc només l’aiguat de la paraula a la deu que dins l’enyor se’m rebrosta, ni rel seca que esgarrinxi la tarda en el brom tempestuós que s’acosta. Puc ser el rou que amoroseix l’estada de la melangia que palpa onatges, no hi ha pluges per a tanta secada, ni plor que negui la mel d’altres platges. Dec ser, potser, alguna engruna de brisa, un alè d’eternitat que es dessagna, un manyoc de núvols de llana grisa, una pluja de maig que el llot ensagna. Un record fugisser o un enigma, una imatge que el temps venç cada dia, una fressa de carn, nervi i estigma, un deler d’estimar i de poesia. Un grapat esmorteït de membrances, la llavor embrionària del dubte hostatge i presoner, malalt d’estances, l’ecoic estamordit d’un exabrupte. Un ciri apagat, no… un ble d’espelma, el fosc tentinejar d’un tou capvespre la paga i la senyal d’un antic delme, el rastre brunzidor d’alguna vespa. Sóc el límit borrós de la imprudència, el pas fronterer de la gosadia, la daga que ha matat la violència, la pluja que ha mullat la nit i el dia. L’oblit de la cançó i de la festa, la sal que encén el gust de la verdura, el pa eixarreït que encara es llesca, el ser, el fer i el dir que en mi perdura. (Espero aquí assegut i a la fresca per si alguna de verda en madura.)
