Em dic Francesca Reche, tinc cinquanta anys, estic casada des de fa vint i aquesta és la meva primera novel·la. L’escriptura sempre ha estat la meva amiga, confident, psicòloga, companya espiritual. Mai vaig pensar a dedicar-me, fins que unes persones properes a mi em van començar a animar, però el que realment em va fer dpensar en escriure va ser la fibromiàlgia. Fa un parell d’anys que me la van detectar. Des de llavors he deixat la feina que feia, treballava a Casa Tarradellas, però he fet moltes feines al llarg de la meva vida, moltes de desagradables, totes m’han fet infeliç, però estava tan acostumada a aquest sentiment que no li feia cas, fins que vaig caure malalta. Malgrat això tenia un somni, escriure, expressar tot allò que tinc a dins, la meva vida, la de altres dones…
«Dones trencades» és la meva primera novel·la editada. La vaig escriure amb molta força, vaig passar molts dies i moltes nits sense descansar pensant si feia bé o no al deixar que el meu somni, el meu secret prengués vida, fins que es va morir un company de l’escola, en Nacho, una bellíssima persona, en l’últim sopar que van fer, el que tots sabíem que ell ja no hi seria en cap més, em va agafar de la mà, va clavar els seus ulls blaus en els meus i em va dir que sabia que jo tenia alguna cosa a dins però que la por, la vergonya no em deixava treu-ho, «només tens aquesta oportunitat, demà no saps on seràs.» Em va fer un petó a la galta i, encara no un any després, ens va deixar. A mi em va donar la força per estar fent això, el meu somni. El vull compartir amb tu, Natxo, espero que passis una bona estona des d’allà on siguis.